Els dies 23, 24, 25 I 26 es celebrarà la nostra Festa Major, esprem que en gaudiu i us ho passeu molt bé.
divendres, 16 d’agost del 2013
dissabte, 10 d’agost del 2013
TERUEL
El passat cap de setmana del 26 al 28 de juliol vam visitar Teruel i el seu entorn. D'anada vam passar per Zaragossa i de tornada per Castelló, és un paisatge tan sec i àrid queteníem ganes de veure aigua.BELCHITE
Primer vam passar per Belchite, la veritat és que em va fer pena que encara conservin les runes del poble vell, és un record desagradable. Em va produir molta tristesa, esperant que no torni a passar mai més.
La
importància estratègica de Belchite com a entrada natural cap a
Saragossa va suposar que es convertís en l'escenari d'una batalla
que va destruir per complet el poble. La guerra de 1936 va reduir a
runa pràcticament el primitiu nucli urbà, havent de construir un
poble de nova planta al costat de l'antic emplaçament.
L'anomenat Poble Vell de Belchite està completament desolat, abandonat per l'administració pública durant massa temps. Veiem com cada dia varia el paisatge, ja que van desapareixent i caient les antigues edificacions, que no han estat consolidades les seves estructures.
L'anomenat Poble Vell de Belchite està completament desolat, abandonat per l'administració pública durant massa temps. Veiem com cada dia varia el paisatge, ja que van desapareixent i caient les antigues edificacions, que no han estat consolidades les seves estructures.
TERUEL
La
capital de la província de Terol, és considerada una joia de l'art
medieval. Es té constància de la seva existència en època
celtibèrica, anomenada "Torba" pels historiadors. Durant
la dominació musulmana va passar a cridar-se "Tirwal". El
gran valor del seu patrimoni històric va ser reconegut per la UNESCO
el 1986 quan va declarar Patrimoni Mundial a l'Arquitectura Mudèjar
de Terol.
El
conjunt conserva gran nombre d'edificacions d'època medieval. Alfons
II va dotar a la ciutat d'un castell cedit primer a l'ordre del
Redemptor i a partir de 1196 als Templers, i d'una gran muralla amb
set portes. La muralla concentra el casc històric de la ciutat i les
torres de Ambeles i Lombardera. També s'han conservat restes de
l'Aljub Medieval situat a l'antiga Plaça del Mercat, avui Plaça del
Torico.
La
Catedral de Santa Maria es va construir sobre la parròquia romànica
de Santa Maria del segle XII. Va ser acabada en 1577 i presenta un
dels béns culturals més importants d'Aragó, la seva sostrada
mudèjar. Emblemes de l'art mudèjar aragonès són igualment la
torre de Sant Martí i la torre del Salvador. L'església de Sant
Pere, també d'estil mudèjar i gòtic, conté el Mausoleu dels
Amants, Diego Martínez de Marcilla i Isabel de Segura, protagonistes
de la coneguda tragèdia històrica. Són de destacar, d'igual forma,
la torre mudèjar de l'Església de la Mercè i el Convent de Sant
Francesc.
Al segle
XVI s'aixequen l'Aqüeducte dels Arcs, important obra d'enginyeria, i
la Casa de la Comunitat, que avui conserva el Museu de Terol,
construïda en 1542, sota la direcció dels mestres Joan de Rigol i
Pedro d'Heredia. La Casa del Deán, al costat de la Torre de la
catedral, segueix la tipologia del palau aragonès del segle XVI.
Compta
amb un important patrimoni eclesiàstic destacant l'església de Sant
Andreu i la de Sant Miquel, el convent de les Clares i el convent de
les Carmelites, però també civil amb exemples com el Palau dels
Marquesos de Tosos i el Palau dels Marquesos de la Canyada. Prop de
la Catedral es troba l'edifici de l'Ajuntament, aixecat a mitjan
segle XIX.
Si bé
Teruel és reconegut per ser la capital del mudèjar, no cal oblidar
la seva gran aportació a l'art del segle XX, amb rellevants edificis
de tall modernista i historicista. El 1929 es va inaugurar el
Viaducte, una de les obres d'enginyeria més importants de l'època a
Espanya, construït per Fernando Hué i que comunica el casc històric
amb l'eixample urbà. Del casc històric s'accedeix a l'Estació de
Trens per mitjà d'una plaça d'neomudèjar.
Entorn de la Plaça del
Torico, es concentra l'espai comercial de la ciutat amb grans
edificis modernistes restaurats, entre ells els anomenats Casa El
Torico i Casa L'Madrilenya. Altres edificis importants són Casa Bayo
i Casa Ferrán. La Plaça de Sant Joan aglutina els edificis
d'organismes oficials i el neomudèjar Teatre Marín. L'Arxiu
Històric Provincial de Terol té la seva seu actualment a les
antigues escoles del Raval o Antigues Escoles Muguel Vallès, edifici
modernista de 1912 realitzat per l'arquitecte català Pau Monguió.
L'Ermita del Carme, és un altre dels importants exemples
modernistes, construïda en 1882 per l'arquitecte valencià José
Manuel Cortina Pérez.
ALBARRACÍN
Emplaçada
en un turó de les Muntanyes Universals, és ciutat medieval que
s'assenta en l'istme i la península que forma el riu Guadalaviar.
Està envoltada en les seves quatre cinquenes parts per un profund
tall que fa de fossat defensiu, complementat per l'imponent cinyell
de muralles que culminen al castell del Caminador.
Compta amb abundants monuments, com l'Església de Santa Maria, la catedral, el Palau Episcopal, algunes mansions senyorials, entre les que destaca la dels Monterde, i una peculiar arquitectura popular on destaquen la casa de la Julianeta, la casa del carrer Azagra, la plaça de la Comunitat i la petita i evocadora Plaça Major.
Compta amb abundants monuments, com l'Església de Santa Maria, la catedral, el Palau Episcopal, algunes mansions senyorials, entre les que destaca la dels Monterde, i una peculiar arquitectura popular on destaquen la casa de la Julianeta, la casa del carrer Azagra, la plaça de la Comunitat i la petita i evocadora Plaça Major.
Però
l'encant d'Albarracín està sobretot en el traçat dels seus carrers
adaptats a la difícil topografia del terreny, amb escalinates i
passadissos i en el conjunt del seu caseriu de murs irregulars, de
color vermellós, amb entramat de fusta, en difícil equilibri, amb
ràfecs que es toquen. Una característica diferenciadora de la
ciutat d'Albarracín respecte als pobles de la Serra és l'ocupació
abundant de les estructures amb entramat de fusta i envans de guix
vermellós que confereixen el color característic al conjunt. El
guix és material característic a Albarracín, més fins i tot que
la pedra. L'arquitectura de fusta i guix és més lleugera que la de
pedra, el que redueix el volum de materials a utilitzar, i en el cas
de la ciutat economitza el cost de l'obra per la dificultat d'accès
a aquesta.
Cada
racó, cada casa, és objecte d'admiració per les seves portes i
trucadors (picaportes de ferro imitant un petit i fantàstic drac),
les seves diminutes finestres amb cortinetes de puntes, els seus
balcons correguts en rica forja i de fusta tallada, ... El monument
principal de Albarracín és la ciutat mateixa, amb tot el seu sabor
popular i aristocràtic, reflex de la seva història i del bon fer de
les seves gents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)